dimarts, 1 de setembre de 2009

Barbarbrat...



"Notaves com si, darrere seu, hi hagués un pou enorme, curull de les edats del record i de rumiaments llargs, lents, constants; però la seva superfície guspirejava amb el present: com el sol que brilla al fullam exterior d'un gran arbre o a les ondulacions d'un llac molt profund. No ho sé ben bé, però era com si alguna cosa que creixés a la terra..., adormida, podríeu dir, o que es considerés a si mateixa com quelcom entre punta de teulada i punta de fulla, entre terra profunda i cel, s'hagués desvetllat sobtadament i t'observés amb la mateixa atenció parsimoniosa amb què havia ponderat els seus afers interns durant anys incomptables".
-Hrum, hum -murmurà la veu, una veu fonda com un instrument de vent molt baix-. Molt estrany, moltíssim! No vulguis córrer, aquest és el meu lema. Però si us hagués vist abans d'escoltar les vostres veus, simplement us hauria trepitjat, perquè us hauria confós amb orcs menuts, i no hauria descobert el meu error fins que hauria estat massa tard. Molt rarets sou, oidà! Rel i branca, molt rars!

En Pippin, tot i que encara continuava desconcertat, ja no tenia por. Sota aquella mirada experimentava una certa angúnia, però no por.

- Si li plau -va dir-, qui és vostè? I què és?

Una mirada sospitosa aparegué als ulls vellíssims, una mena de cansament; els pous profunds quedaren tapats.

-Hrum, vejam -va respondre la veu-; bé, sóc un ent, o aquest és el nom que em donen. Sí, el nom és ent. Podríeu dir que jo sóc l'ent segons la vostra manera de parlar. Segons alguns el meu nom és Fàngorn i uns altres m'anomenen Barbarbrat. Barbarbrat serveix.