Nightwish

I FIRA MEDIEVAL FANTÀSTICA - BANYOLES

Barbarbrat...

"Notaves com si, darrere seu, hi hagués un pou enorme, curull de les edats del record i de rumiaments llargs, lents, constants; però la seva superfície guspirejava amb el present: com el sol que brilla al fullam exterior d'un gran arbre o a les ondulacions d'un llac molt profund. No ho sé ben bé, però era com si alguna cosa que creixés a la terra..., adormida, podríeu dir, o que es considerés a si mateixa com quelcom entre punta de teulada i punta de fulla, entre terra profunda i cel, s'hagués desvetllat sobtadament i t'observés amb la mateixa atenció parsimoniosa amb què havia ponderat els seus afers interns durant anys incomptables".

-Hrum, hum -murmurà la veu, una veu fonda com un instrument de vent molt baix-. Molt estrany, moltíssim! No vulguis córrer, aquest és el meu lema. Però si us hagués vist abans d'escoltar les vostres veus, simplement us hauria trepitjat, perquè us hauria confós amb orcs menuts, i no hauria descobert el meu error fins que hauria estat massa tard. Molt rarets sou, oidà! Rel i branca, molt rars!

En Pippin, tot i que encara continuava desconcertat, ja no tenia por. Sota aquella mirada experimentava una certa angúnia, però no por.

- Si li plau -va dir-, qui és vostè? I què és?

Una mirada sospitosa aparegué als ulls vellíssims, una mena de cansament; els pous profunds quedaren tapats.

-Hrum, vejam -va respondre la veu-; bé, sóc un ent, o aquest és el nom que em donen. Sí, el nom és ent. Podríeu dir que jo sóc l'ent segons la vostra manera de parlar. Segons alguns el meu nom és Fàngorn i uns altres m'anomenen Barbarbrat. Barbarbrat serveix.

Seguiren molts de camins i pujaren moltes escales, fins que arribaren als indrets més alts i van veure, al seu davant, enmig d’una espaiosa gespeda una font centellejant. Estava il·luminada per fanals de plata que penjaven de les branques dels arbres, i queia en un safareig d’argent, d’on brollava un rierol blanc. Cap a la banda sud de la gespeda hi havia el més imponent de tots els arbres; la soca era enorme, suau, i refulgia com seda gris, i s’enlairava endalt, fins que les primeres branques, molt amunt, estenien els seus grans membres sota obagosos núvols de fulles. Al costat del tronc penjava una escala blanca i ampla, i al seu peu hi havia asseguts tres elfs. Quan els viatgers s’hi atansaren es posaren ràpidament dempeus, i en Frodo veié que eren alts i que anaven vestits amb cotes de malla grises, i que de les espatlles els penjava una llarga capa blanca.

-Aquí resideixen En Cèleborn i Na Galàdriel –va dir en Hàldir-. I desitgen que pugeu a parlar amb ells.

Un dels guardians èlfics tocà aleshores una nota clara en un petit corn, que fou contestada tres cops des de dalt.

-Pujaré jo primer –va dir en Hàldir-. Que en Frodo em segueixi amb en Légolas. La resta podeu pujar en l’ordre que vulgueu, però aquells que no estigueu avesats a aquestes escales, podeu descansar a mig camí.

Mentre pujaven a poc a poc en Frodo passà molts flets: alguns en un costat, d’altres a l’oposat, i alguns instal·lats al costat del tronc de l’arbre, de manera que l’escala passava a través d’ells. A una gran altura per sobre el terra arribaren en un espaiós talan, com la coberta d’un gran vaixell. Allà hi havia construïda una casa, tan grossa que gairebé hauria servit com una de les sales dels homes de la terra. En Frodo hi entrà darrere en Hàldir, i descobrí que es trobava en una cambra de forma ovalada, pel mig de la qual creixia el tronc del gran màl·lorn, ara ja prop de la seva copa, i, tanmateix, oferint encara una columna d’amplària notable.

La cambra era inundada per una llum suau; les seves parets eren verdes i platejades, i el sostre daurat. Hi havia molts elfs asseguts. En dos setials, i sota el tronc de l’arbre, cobricelats pel brancam vivent, seien, de costat, En Cèleborn i Na Galàdriel. Van alçar-se a fi de donar la benvinguda als seus convidats, segons el costum dels elfs, fins i tot d’aquells que eren considerats reis poderosos. Eren molt alts i la Senyora no ho era menys que el Senyor; i tenien aspecte seriós i bell. Anaven totalment vestits de blanc; i el cabell de la Senyora era d’un or fosc, i el del Senyor Cèleborn argentat, llarg i brillant, però no donaven cap mostra d’edat, com no fos en la profunditat dels seus ulls, perquè llur mirada era intensa com llances sota la llum dels estels i, nogensmenys, profunda com pous assadollats de records.